Un bon tirador espifia el centre de la diana”

Introducció

 Un vell aforisme zen diu: “Un bon tirador espifia el centre de la diana.” Les paraules de Kôdô Sawaki que trobareu en aquesta selecció d’ensenyaments i de conferències transcrites pels seus deixebles – del mestres zen més famós i renovador del segle XX al Japó – semblen errar, contínuament i per poc, el centre de la diana. Toca molts i diversos punts de la diana, i alguna que altra fletxa sembla fins i tot que voli molt per sobre d’ella. Però quan ens fixem en el conjunt dels textos, no només podrem endevinar la direcció on visa, sinó també intuir el punt central de la diana, al voltant del qual giren aquestes paraules i les fletxes mai poden assolir. Perquè cap paraula ho pot encertar, només ho podem fer nosaltres mateixos. Viure la nostra vida quotidiana configura el centre de la diana, i del què en definitiva es tracta aquí. Ni el mateix Sawaki Roshi ho pot fer per nosaltres.

L’editor de les obres recollides completes de Kodo Sawaki, Kushiya Shusoku Roshi ens diu en el seu epíleg: ” A molts els pot semblar, que Sawaki Roshi sempre repeteix el mateix; són els que s’han atipat de llegir-lo. Això es deu a que les seves paraules són com un sutra del nostre temps. De la mateixa manera que els antics sutra estan plens de repeticions, també les muntanyes i els rius, les herbes i els arbres prediquen, cada dia de nou, eternament, un mateix sutra. I per aquesta raó hem de llegir tot el que va dir Sawaki Roshi com si ens trobéssim amb el nostre sí mateix per primer cop. Si ens trobem amb la paraula que expressa la veritat, un cop i un altre, més aviat o més tard, sense donar-nos compte, quelcom en nosaltres es despertarà.”

 Kôdô Sawaki (1880-1965) tenia de sobrenom “Kôdô,el vagabund”. Hi ha alguns que se l’imaginen com un sense-sostre, igual que el pidolaire Roku, del què ens parla al final de la seva conferència “Dia rere dia, un bon dia”. Però durant tota la seva vida de monjo tenia algun lloc per viure, fins i tot li pertanyia una extensa biblioteca. Però incansablement es dedicava a compartir la seva vida i el pur zazen, shikantaza, tant amb els laics com amb els monjos i les monges dels monestirs i dels temples arreu del Japó. Tampoc estava lliure de responsabilitats. Va ser professor a la Universitat Komazawa i a altres seminaris, com també godo, el monjo principal responsable de l’educació dels monjos joves, a Sojiji, el segon temple principal de l’escola Sôtô.

Kôdô Sawaki era famós per la seva severitat amb els seus deixebles. La seva veu, diuen, era com un tro. També va ser Kôdô Sawaki, el vagabund, qui va donar un nou alè fresc a la pràctica del zen del seu temps. A l’època que li va tocar viure, pels japonesos, el zen es reduïa principalment a resoldre els kôans, i els monjos es formaven en els monestirs per aconseguir el document de la transmissió (shisho o înka) com si fos un diploma, i que els obria la porta cap a una reeixida i ben remunerada carrera clerical. Per desgràcia, també en el nostre país, allà a llevant, hi ha qui publica ara llistes dels “diplomats” d’un nou clericalisme búddhic europeu. Va ser Kôdô Sawaki qui va fer renéixer un altre cop el zazen pur, l’asseguda pura de l’antiga casa Sôtô dels “vells buddha”, el sentit verdader del zen. El seu ensenyament era clar i directe, i anava per un altre costat que l’afany de molts que s’anomenen actualment buddhistes, buscadors de “nirvana” i de satori.

Abans, les religions es trobaven més o menys limitades geogràficament: hi havia els cristians a l’oest, el buddhisme a l’est i entremig l’hinduisme i l’islam. Actualment, al costat de les religions principals, han anat sorgint innombrables noves religions, com les ones en un mar. S’han format, perquè la religió pot esdevenir un negoci molt lucratiu. No tenim cap mesura per determinar la veritat d’una religió. Però actualment és com comprar en un supermercat. Ens comprem un déu, comparant i calculant els diners què disposem per gastar.

Hi ha una famosa frase en el Shôbôgenzô Genjôkôan de Dôgen Zenji que diu: “Estudiar la Via de Buddha, vol dir, estudiar-se a si mateix”. Dôgen Zenji va viure d’aquesta manera. També Śâkyamuni va abandonar la seva posició social privilegiada per seguir al seu sí mateix. Kôdô Sawaki sempre repetia, que hem d’abandonar totes les fabricacions humanes i hem de seguir al sí mateix autèntic. En el Shôbôgenzô Jishôzanmai Dôgen Zenji diu: “Quan seguim un mestre o un sûtra, seguim al sí mateix” […] Els sûtres són per naturalesa els sûtres del sí mateix. El mestre és per naturalesa el mestre del sí mateix.” i continua dient, “Per això visitar molts mestres significa visitar sovint al sí mateix.” Tot això significa que, quan seguim a un mestre que ens ha precedit en la Via i en l’estudi dels sûtres, el que fem és seguir al sí mateix. Dôgen Zenji segueix dient, “Durant la pràctica abandonem el sí mateix i ens trobem realment amb el sí mateix.”

Kosho Uchiyama, el deixeble de Sawaki Roshi i el seu successor a Antaji, un petit temple que va fundar Sawaki a les afores de Kyoto l’any 1949, i que després de la seva mort va ser traslladat a les muntanyes, vora del mar del Japó a la prefectura de Hyogo, va resumir l’ensenyament del seu mestre en cinc punts:

1. El Dharma de Buddha és la Via Suprema que pot ésser viscuda.

2. Practicar zazen significa esdevenir el sí mateix que beslluma.

3. Practicar zazen significa actuar un mateix amb el sí mateix mitjançant el sí mateix.

4. Practicar zazen significa esdevenir el sí mateix que està unit amb l´Univers.

5. Zazen no serveix per a res.

Aquest és l’ensenyament que també ens va transmetre un altre dels seus grans deixebles, Taisen Deshimaru (1914-1982), arribat a Paris l´any 1967, el nostre mestre i que actualment considero el Primer Patriarca Zen d’Europa. Ell, contínuament ens repetia, que practicar zazen no era assolir un estat especial de la consciència, sinó tan sols, retornar a la condició normal del cos i de l’esperit. Encertava plenament en la diagnosi de la malaltia de l’home modern, en la seva fugida cap endavant.

Mestre Taisen Deshimaru va ser el meu mestre del Dharma els últims anys de la seva vida. Les circumstàncies no em van permetre tenir un contacte proper. Però poc importa, el vigor del seu zazen i la seva fe profunda en l’asseguda pura, shikantaza, em van portar a la decisió, sense dubtar-hi, de seguir la Via de Buddha, zazen, fins avui dia. El primer dia que em vaig trobar amb Taisen Deshimaru Zenji, em va semblar que m’havia trobat per primer cop amb l’ésser humà tal com és, sense posició ni rang. Quan parlava en els seus ensenyaments orals (kusen) durant el zazen, em semblava que parlés el mateix cosmos.

Molts dels seus deixebles més propers han girat l’esquena a la seva missió de fer néixer a Europa un zen fresc i s’han abocat un altre cop a un clericalisme institucionalitzat, causant doloroses separacions entre els seguidors del nostre mestre comú. Han fet de “la transmissió del segell de la ment” un altre cop – vella història de la religió des dels començaments de la humanitat – un instrument de poder, en lloc de comprendre el seu sentit autèntic, el de renovar en cada generació la pràctica original del Buddha Śâkyamuni i reafirmar la fe en aquest lligam mitjançant l’exemple de la seva pròpia vida. Tot el demés són contingències històriques i derives ideològiques .

Sesshin a Antaiji, 2007

Totes aquestes circumstàncies em van portar durant l’estiu de l’any 2009 a visitar el temple d´Antaiji per veure de primera mà, si quedava alguna cosa d’aquell zazen pur al qual va dedicar tota la seva vida Kôdô Sawaki, i que de fet, són les arrels del zen que practiquem aquí a Europa. Actualment l’abat és Muho, d’origen alemany, un home jove, amable i impetuós. Muho va abandonar els seus estudis de física i filosofia a Berlin, i després d’un llarg periple per diferents temples de les escoles Sôtô i Rinzai1 al Japó , la mort per accident del seu mestre Miyaura Roshi, deixeble d´Uchiyama Roshi, el va portar a assumir les responsabilitats d’abat d´Antaiji.

Era l’època del monsó quan vaig arribar al temple de Kôdô Sawaki i les boirines embolicaven aquells boscos de cedres i de bambús espessos com una selva. De tant en tant, unes petites serps creuaven el camí. Em semblava com si caminés dins d’un d’aquells paisatges de factura delicada, pintats amb tinta xinesa de l’època Song. A Antaiji hi vivia un petit grup de “zazenistes”, monjos i laics, i també l’esposa i els nens de l’abat. No érem més que vuit. Les hortènsies d’un blau elèctric, altes i frondoses, eren males herbes què envaïen fins i tot el bosc. El temple consistia en un bell hondo espaiós de fusta ( una sala què serveix tant per la pràctica de zazen com per les cerimònies) amb un antic buddha negre de Nara, d’una cuina de llenya amb la sala dels àpats i els dormitoris, i estava envoltat de camps d’arròs, on enseguida em van posar a treballar. A Antaiji les estades i les sesshin (jornades intensives exclusivament dedicades a zazen) són gratuïtes, però el samu (treball manual) és dur. Segurament el temple de Hyakujo al segle vuitè s’hi semblava, vaig pensar. Angello, un noi italià amb un tarannà de samurai, estava acabant de fer un jardí zen amb dues illes de roques i el mar de grava grisa. Ell em va explicar com es feia créixer la molsa sobre les roques, barrejant fem de gallina amb l’aigua que quedava de netejar l’arròs i la molsa, tot triturat amb un una batedora. El menjar era tant sobri i em vaig aprimar tant, què els óssos de la pelvis semblaven estar asseguts sobre una roca dura i no sobre un zafu ple de la fibra blana de l’arbre de la llana. En els llargs zazen d’Antaiji vaig recordar vivament les dificultats dels principiants al començar practicar zazen. Després, els cinc dies de sesshin, quinze hores de zazen cada dia, en un total silenci, sense cerimònies ni cants de sûtres, només els sons de la fusta, del metall i el cant estrany dels ocells, dodecafònic i asimètric com el so d’una flauta sakuhachi.

Durant les breus estones de descans anava a tafanejar a la biblioteca del temple, on es troba tot els fons documental de Kodo Sawaki. Amb gran sorpresa meva, vaig descobrir un llibre traduït a l’alemany per l´abad Muho, titulat “An Dich”, a tu, els ensenyaments orals transcrits pels deixebles de Kodo Sawaki. El discurs directe i cru, ple d’ironia de Sawaki em va captivar. Sense pensar-ho dos cops, vaig veure la necessitat de traduir al català aquest llibre i d’altres de Sawaki que em va regalar Muho. Al nostre país són poc conegudes les paraules que expressen la veritat del Dharma, i masses els manuals d’auto-ajuda búddhics i amb una forta tendència a un “puritanisme búddhic a la occidental”.

 El llibre que teniu a les mans és una selecció de textos dels ensenyaments i de les conferències de Kodo Sawaki transcrits pels seus deixebles pròxims, publicats per l’editorial Dahôrinkaku i altres, amb un annexe sobre la formació del Fukanzazengi (les instruccions per practicar zazen, de Dôgen Zenji, escrit al segle XIII, el text fundacional de l’escola Sôtô), redactat pel traductor d’aquest llibre. Aquest assaig de la història intel·lectual del Fukan zazen gi és una síntesi del excel·lent llibre de Carl Bielefeldt, “Dôgen’s Manuals of Zen Meditation” (University of California Press, 1988).

La traducció s’ha fet a partir de les traduccions a l’alemany des del japonès per l’abat Muho, i que amablement m’ha permès de publicar-les.

La versió original de l’editorial Dahôrinkaku consisteix en dos volums: “Zen ni kike” (1986) traduït a l’alemany amb el títol “An Dich” ( “A Tu”) i publicada per l’editorial Angkor (2005), i “Ikiru chikara toshite no zen” (2003), que literalment vol dir “el zen com a força vital” i en la traducció alemanya porta el títol “El Zen és la més gran mentida de tots els temps” (Angkor, 2005).

“Cada dia un bon dia” és el títol què porta la traducció alemanya feta per Muho d’una selecció de les obres recollides de Sawaki, on hi figuren dos conferències transcrites a partir de gravacions. Aquesta conferència que porta el mateix títol que el llibre, va ser l’última conferència pública de Kôdô Sawaki, l’any 1963. Després es va retirar al temple Antaiji on va morir el 21 de desembre de l’any 1965. Les instruccions per la pràctica de zazen es van publicar dins d’una col·lecció de textos de l’escola Sôtô (1939-1940). És segurament l’exposició més extensa, detallada i profunda que va fer Kôdô Sawaki sobre aquest tema. Les extenses citacions que utilitza Sawaki per il·lustrar-ne algun punt en concret, Muho les ha eliminades i al seu lloc ha inclòs els tres textos importants de Dôgen Zenji, el Fukanzazengi, el Shôbôgenzô zazengi i el Gakudôyôjinshû, d’on procedeixen la majoria de les citacions.

 El Fukanzazengi, “Instruccions universalment recomanades pel zazen”, es pot considerar el text fundacional de l’escola Sôtô japonesa, i va ésser el primer zazengi – escrit en diverses versions – per Dôgen Zenji entre els anys 1227 i 1243 al Japó. Actualment encara és recitat en molts temples moltes nits. És important que es vegi com el pensament de Dôgen Zenji va anar modificant-se a través de les dos versions encara existents, de com es diferenciava de l’estil de la pràctica que proposava Tsung-tse en el seu manual Tso- ch´an i, un manual de meditació popular i àmpliament difós en els monestirs i entre els laics de la Xina del Song, que conforma el contingut del nucli central del Fukanzazengi. Però sobretot fer conspícua la convicció de Dôgen Zenji, que shikantaza es fonamenta en la “història” de la tradició, i que aquesta “història” s’identifica amb la transmissió ortodoxa dels buddhes i dels ancestres.

Actualment la història de la tradició coneguda per Dôgen Zenji és posada en qüestió per la història primitiva del Ch´an xinès, gràcies a la descoberta, a principis del segle passat, de la cova de Tung-huang, on s’ha conservat una biblioteca de milers de manuscrits de l’època Tang, la majoria de temàtica ch´an, i entre elles va sortir a la llum l’única obra actualment atribuïda a Bodhidharma. “El Tractat de les dues Entrades”.

Potser actualment s’hauria de reinterpretar el significat de shôbôgenzô – l’ull del tresor del verdader Dharma – en relació amb la “transmissió del segell de la ment”.

Personalment crec que Taisen Deshimaru Zenji va venir a Europa precisament per preservar el tresor de shikantaza, del shôbôgenzô, el verdader llegat de Kôdô Sawaki, i deslligar-lo d’una institució històrica, que poc té a veure amb nosaltres, els seus deixebles aquí a Europa. Com totes les institucions religioses durant la història de la humanitat, també la institució japonesa que actualment vol representar l’escola Sôtô, té una feixuga càrrega kármica. I per aquesta raó, no va donar a cap dels seus deixebles el shiho, la “transmissió oficial” del “segell de la ment”. És l’obra d’un veritable Bodhisattva.

1 El relat de les seves “experiències zen” les podeu trobar al seu llibre : “Zazen oder der Weg zum Glück”, Abt Muho, Rowolt Taschenbuch Verlag, Hamburg 2007.

Advertisements