Pròleg

Cada una de les dites de Sawaki Roshi, del gran renovador del zen japonès del segle XX, és una perla. Crec que es pot dir que ens trobem davant de l’essència de l’ensenyament del zen. Podem obrir el llibre en qualsevol de les pàgines i llegir qualsevol paràgraf, i segur que ens trobarem amb paraules que ens assenyalen cap a la nostra pròpia vida. Però compte! Sawaki no resulta només alliçonador. A ell, només li importa desfer opinions i prejudicis llargament mantinguts, per poder-nos atraure fora del cau del nostre ego. Si ens atrevim d’aplicar el que ens diu Sawaki, sense cap mirament, sobre nosaltres mateixos, aleshores ens resulta bastant incòmode. El meu primer encontre amb algunes de les dites de Sawaki Kôdô Roshi i que podeu trobar aquí, en un llibre traduït per Taizen Abderrahman Costa, va ésser als finals dels anys 80 a Alemanya. En aquella època es van començar a traduir els primers capítols en el “Zen Informationen” de l’Associació Zen Alemanya, una traducció que malauradament mai s’hauria de completar. Més tard vaig trobar l’original japonès a la biblioteca d’Antaiji, amb el títol “Zen ni kike” (traduït literalment: “Escolta al zen!”), però mai vaig tenir prou temps d’estudiar-lo detingudament, i a més a més, l’idioma de Sawaki era molt directe i dialectal, gens comparable amb el japonès standar que em van ensenyar a la universitat. Finalment, després de vuit anys de formació de monjo a Antaiji,el meu mestre em va donar el beneplàcit, i em vaig decidir d’instal·lar-me entre els “sense sostre” del parc del castell d’Osaka, on feia fins dues hores diàries zazen al matí, i després disposava de tota la resta del dia per a mi. Encara recordo plenament els bonics vespres de tardor que dedicava a traduir “A tu”, segut sobre les muralles del castell. A l’hora foscant, me’n anava a la sala de recepció del Hotel Otani què es trobava ben a prop i passava les meves notes a net. El dia següent me’n anava a passar-ho tot a un ordinador d’utilització pública a la planta baixa del grata-cel de Panasonic, on internet, aleshores, encara era gratuït. Un cop apareixia el text on line, llençava els meus esborranys; la meva confiança en aquest nou mitjà era encara sense límits. Guido Keller de l’editorial Angkor-Verlag es va començar a interessar i volia publicar el llibre l’any següent. Què gran va ser la meva sorpresa, al comprovar que la meva homepage, per raons que no sabia, després d’any nou, de sobte, ja no existia! Com ho havia escrit tot sense “back-ups” en l’ordinador del cafè-internet, tota la meva traducció tot just acabada, junt amb la meva homepage, havia desaparegut en el ciber-espai. Segurament no hauria sabut refer les meves energies per tornar-ho a traduir tot un altre cop, si dues o tres setmanes més tard no haguessin tornat a aparèixer les dades en forma de cachees a Google. A més a més, durant aquells dies, el meu mestre havia patit un accident mortal a Antaiji traient la neu amb un tractor. Vaig tenir que desfer el meu campament i assumir la responsabilitat de dirigir el monestir on vaig ser ordenat monjo i que manté viu l’ensenyament de Sawaki. Haver d’admetre el càrrec d’abat no em va resultar una decisió gens fàcil, perquè també suposava tenir menys temps per les traduccions. Els capítols de “A tu”, ben aviat tornarien a poder-se llegir on-line i el llibre va aparèixer l’any 2002 a l’editorial Angkor-Verlag. I quan a l’estiu de l’any 2003 va aparèixer el segon volum de les dites zen de Sawaki (en japonès es van publicar amb el títol “Ikiru chikara toshite no Zen”, literalment traduït “El Zen com a força vital”), em vaig tornar a sentir immediatament motivat per traduir-ho, tros rere tros, sobre tot durant l’hivern, quan la neu no ens permetia cap altra ocupació, i aleshores m’enganxava a la tasca de la traducció, i què va fer possible la publicació de “Zen és el més gran engany de tots els temps” a la primavera de l’any 2005 per l’editorial Angkor-Verlag. Mentre que “A tu” hi havia frases curtes extretes dels ensenyaments orals o de les converses amb Sawaki, anotades per Uchiyama Kosho Roshi durant el temps que va practicar amb Sawaki a Antaiji, el segon llibre, pensat com una continuació del primer (editat per Kushiya Shusoku Roshi, un deixeble d’Uchiyama), son cites extretes de les obres recollides en vint volums. Més tard, l’any 2008, vaig traduir “Dia rere dia un bon dia”, dos conferències, molt indicades pels principiants, i que Sawaki va fer cap al final de la seva vida. En aquest llibre es poden també llegir les instruccions més detallades que va fer per practicar zazen i unes extenses notes a peu fetes per mi. Me’n alegro sincerament que Taizen Abderrahman Costa hagi fet l’esforç de traduir-ne una selecció d’aquestes dites i fer-les accessibles en català.

Muho.

Durant la tardor de l’any 2011, Antaiji

Anuncis