Kodo Sawaki Zenji (1880-1965)

 Epíleg del llibre: A tu, paraules zen plenes de vida

Kodo Sawaki Roshi: la seva vida i el seu esperit

(de Kushiya Shusoku)

Les paraules de Roshi Sawaki són com un vent que ens bufa des del zen. Aquest vent ens porta l’aire que necessitem per respirar. De vegades, ens arriba fins al nostre sofriment com una dolça i fresca brisa que refresca el nostre cor. De vegades com una tempesta que s’aboca sobre nosaltres amb ventada i calamarsa. De cop, sembla que l’univers tot sencer s’hagi girat contra nosaltres, per despertar-nos de les nostres il·lusions amb una tronada. I quan aquesta ventada ferotge s’emporta el nostre vell jo, ens sembla que – tot aixecant els ulls cap al cel – la tempesta s’hagi apaivagat fa estona i la clara llum del zazen ens il·lumina plàcidament.

Kodo Sawaki Roshi va néixer l’any 1880 en el barri shinto de la ciutat de Tsu ( de la prefectura de Mie) com el sisè fill de Tada Sotaro ( excepte dues germanes majors i el seu germà major, tots els demés germans van morir a la infantesa). El seu nom propi era Saikichi i es conta que ja de petit era un pillet mal educat. La seva mare Shige va morir de sobte quan tenia quatre anys, i el seu pare quan Saikichi tenia set anys. Primer el van portar a la casa d’una tia seva, però al morir el seu marit, mig any després, un comerciant de fanalets de paper, amic d’ells, el va adoptar, de fet només comerciava oficiosament amb fanalets de paper, car en realitat es guanyava la vida amb jocs d’atzar. Es deia Sawaki Bunkichi i vivia al barri Isshinden de la ciutat. Era un barri de prostíbuls, i en els seus carrerons els propietaris dels bordells competien entre ells per atreure els jugadors d’atzar, mentre que estafadors i carteristes es dedicaven al seu ofici. Aquí rondava la purrialla de la societat. Quan amb vuit anys van escolaritzar allà al jove Sawaki, ja treballava com a vigilant dels jugadors o es cuidava de les sabates a l’entrada. Amb dotze anys, després d’haver acabat l’escola primària, va començar a ajudar en el negoci de fanalets de paper i mantenia així als seus pares adoptius, els quals pràcticament mai estaven en el treball.

Un dia va ser testimoni de com un home d’una cinquantena, que havia llogat una prostituta, tan jove que hauria pogut ser la seva neta, moria de sobte en el segon pis d’un bordell que es trobava just a la cantonada. Va ser per primer cop quan va sentir fins al cor de la medul·la la fugacitat de la vida. I tot seguit, al seu esperit, va començar a quallar el desig d’encaminar-se en la Via de Buddha.

En el mateix entorn, en el veïnatge, vivia la família de l’artesà de rotlles de pintures de nom Morita. Encara que vivien en condicions humils, eren cultivats i portaven sorprenentment una vida ben decorosa. Sawaki Roshi visitava sovint al fill més gran Chiaki, que el va introduir a les obres bàsiques de l’antiga història xinesa i japonesa com també de la filosofia. D’aquesta manera va aprendre que al món hi havia quelcom de més valuós que la posició social i la reputació, els diners o les diversions sensuals. Per tot això, sembla que l’ànima de Sawaki, desitjosa d’orientació, va trobar les seves arrels en la idiosincràsia dels Morita.

Però les contradiccions entre el seu esperit, que buscava un camí i la realitat de la seva vida quotidiana, va empènyer Sawaki Roshi, amb quinze anys, a fugir de casa. Va trobar un lloc a la casa d’un amic d´Osaka, però el van retornar després de poc temps a casa seva. Un any després finalment va tenir èxit en la seva fugida a Eiheiji. El seu bagatge consistia en un fanalet Odawara, tres kilos d’arròs cru i 27 monedes sen. Quatre dies i quatre nits va durar el seu viatge a Eiheiji en la prefectura de Fukui, mastegant sense parar arròs i faves crues, que s’havia comprat. A Eiheiji no el volien acceptar de monjo: “Torna’t a casa!”, li deien. Després d’haver insistit durant dos dies, sense menjar ni beure, que l’acceptessin, finalment el van deixar entrar com a menestral al taller. No hi hagués pogut haver per a ell una més gran felicitat sobre la terra.

A mig estiu, durant el període d’Obon, va ajudar en el Ryuunji, un temple d’un monjo important (l’ino) d´Eiheiji. Un dia, quan el treball al temple va estar enllestit, se li va permetre fer el que li plagués. Aleshores va decidir fer zazen en una recambra. De sobte va obrir la dona vella, que habitualment el manava com a un ajudant per a tot, la porta corredissa per desar-hi unes safates i la vaixella. Tota sorpresa, es va inclinar tan profundament davant del jove Sawaki, com si ell fos el mateix Buddha. D’aquesta manera va conèixer la dignitat sublim del zazen, el que més tard seria Sawaki Roshi, i va decidir practicar zazen per la resta de la seva vida.

I de fet es pot dir, que tota la vida de Sawaki Roshi consistia en el seu desig pur de viure per a zazen. Tot el que el roshi va ser posteriorment, tenia les seves arrels en la seva profunda fe en zazen.

Mural a l’ermita Seitai-an del monjo Doyu Takamine a Kyoto, representant Kodo Sawaki i Uchiyama

A través de les seves relacions diverses, finalment es va complir el que desitjava de tot cor: esdevenir monjo. Va ser ordenat per Sawada Koho, l’abat del Soshinji en el llunyà Kyushu. Amb disset anys és quan va rebre el nom de “Kodo“, el 8 de desembre, el dia del Despertar del Buddha. Amb dinou anys va entrar com a unsui (monjo peregrí) al Entsuji a Tanba, on va participar en una cerimònia d’ordenació per a laics, i on es va trobar a un deixeble de Nishiari Bokusan Zenji: Fueoka Ryoun Roshi. Fueoka apreciava molt a Sawaki, i també Sawaki es va sentir atret pel caràcter pur i el va seguir al seu temple, primer al Hosenji de Kyoto i després al Hosenji de Kakegawa [els dos temples es pronuncien de la mateixa manera però s’escriuen amb ideogrames diferents], fins que amb vint anys va ser cridat a files. En aquest breu temps se li va transmetre i ensenyar el Gakudoyoshinshu, el Eiheishingi i el Zazenyojinki-funogo, i els fonaments de la fe en shikantaza de Sawaki Roshi es van consolidar encara més.

Al febrer de l’any 1900 va començar el seu servei militar, i després de tres anys, just quan acabava el seu servei va esclatar la guerra entre el Japó i Rússia, i tot seguit el van cridar a files. Per causa d’una ferida, que casi li va costar la vida, el van llicenciar per un breu temps, però aviat va tornar al front on va lluitar fins al final de la guerra, fins l’any 1906.

Al mateix any va ingressar a la universitat per estudis búddhics de la seva ciutat natal al barri d´Isshinden, que pertanyia a la secció Takada de l’escola Jodo-Shin. Dos anys més tard va canviar al seminari del Horuyji a Nara on es va dedicar dia i nit a l’estudi de la filosofia Yogacara sota la direcció de l’abat Saeki Join Sojo. Allà va conèixer una monja que dominava l’art de la costura del nyoho-e (l’hàbit del monjo que es confeccionava segons el veritable ensenyament) segons l’estil de Jiun Sonja. Això va donar l’oportunitat a Sawaki Roshi a començar amb l’estudi del nyoho-e.

Després d’haver adquirit un coneixement general de l’ensenyament búddhic, va abandonar el seminari búddhic, va ingressar amb trenta-dos anys al temple Yosenji de la ciutat Matsusaka en funció de tanto (supervisor dels monjos). Llavors va començar sota la direcció de Oka Sotan Roshi, que es considerava el deixeble principal de Nishiari Bokusan Zenji, a estudiar extensament l’ensenyament de l’escola Sôtô. Amb trenta-quatre anys es va retirar per més de dos anys al temple Jofukuji a Ikaruga, on es va dedicar tot sol amb cos i ànima a la pràctica de zazen.

L’any 1916, amb trenta-sis anys, Oka Sotan Roshi li va oferir un lloc de professor pels monjos en el Daijiji a Higo. Aquí finalment es va trobar amb amics que volien emprendre el mateix camí com queell volia realitzar. És aquí on va desenvolupar i refinar el seu propi estil d’ensenyar el zen. Un dels motius que va possibilitar-ho, va ser el seu encontre amb els nois desvergonyits de la cinquena classe de batxillerat de Kumamoto, que li van rascar la laca de clericalisme institucionalitzat i el van empènyer a expressar la seva religió amb paraules fresques i vives.

Després de la mort d´Oka Roshi, l’any 1922, Sawaki Roshi va abandonar el temple Daijiji i va llogar una casa on va instal·lar un dojo que va anomenar Daitetsudo (“Sala del Gran Pas”). Després de mig any va desplaçar-se a la muntanya Mannichi de Kumamoto. Aquí va tenir contacte amb personalitats dels cercles de les arts marcials japoneses. Durant tretze anys, fins a l’edat de 55 anys va viure sol en la muntanya Mannichi, i des d’aquí va començar a viatjar per tot el Japó per a ensenyar zazen i fer conferències, cada cop que li demanaven. D’aquesta manera va difondre la pràctica del shikantaza (l’asseguda pura) per tot el món. A l’abril de l’any 1935 el van nombrar professor a la Universitat Komazawa i al desembre del mateix any també godo ( un dels monjos principals) de Sojiji, què és un dels dos temples principals de l’escola Sôtô. A partir de llavors Sawaki va començar a desenvolupar la seva tasca sense considerar ni la seva vida ni la seva salut, com una enorme roda que ja no es podia aturar. La seva activitat no es reduïa a la universitat i a Sojiji, sinó que també organitzava incessantment noves trobades de zazen per tot el Japó, a més d’assistir els grups ja existents, i per aquesta raó es trobava contínuament de viatge. Donava tot de sí per fer-nos preguntar sobre la nostra pròpia via i ens mostrava la seva via, s’asseia amb nosaltres i per poder-nos, d’aquesta manera insuflar de nou l’alè de la pràctica sempre fresca del shikantaza.

Sawaki Roshi sempre se’l trobava allà on podia donar tot de sí. Cada dia, en cada un dels moments, vivia la seva vida com si fos una vida nova. I aquesta vida li exigia totes les forces del seu cos i de la seva ànima. En les sesshin (setmanes de pràctica intensiva), al matí era el primer d’estar assegut al zafu, i fins tard per la nit la seva presència era tant intensa que fins i tot a molts participants els atemoria. L’atmosfera estava tensada i a més semblava com si un esclafit potent fes tremolar tot el temple.

Al 1940 va inaugurar un dojo al Daichuji a la prefectura de Tochigi, i també l’organització que mai cessava, i també organitzava sense cessar noves trobades de zazen per tot el Japó. Al 1946 el van anomenar l’abat del monestir de Daitoin a Shizuoka i al mateix temps com a director del monestir de monges Myozetsuan a Kyoto. Malgrat tot això, mai va viure al seu propi temple, ni es va casar ni va fundar una organització pròpia. Junt amb els seus deixebles sempre estava de viatge, i per això anomenaven el seu sangha “el sangha viatger”. La seva vida semblava com un somni durant zazen: sense sentit, sense profit. La seva vida estava consagrada a aquest tipus de zazen. En aquella època fins i tot entre els buddhistes, el “zen” no era altra cosa que el zen dels koan de l’escola Rinzai, en el que es tractava, mitjançant l’asseguda, d’arribar al “satori“.

Sawaki Roshi és el que va fer renéixer el zen pur mitjançant l’estil shikantaza[!].

El camí de Sawaki Roshi anava sempre recte i endavant, però l’any 1963, amb vuitanta-tres anys, la força de les seves cames el va abandonar i va haver d’aturar els seus viatges. Es va retirar a Antaiji on continuava regularment amb les seves trobades zen.

“Quin temps més bo que fa avui! Com és que ens hem guanyat aquest temps, sense haver pagat ni un ral?” – “Per què, per tot del món, m’he guanyat la sort d’ésser tan feliç? Seria unallàstima guardar-me tota aquesta felicitat per a mi sol!” Després d’haver-se retirat de les moltes responsabilitats que tenia, va tenir finalment temps per aquesta mena de pregàries. El 21 de desembre de l’any 1965, rodejat pels seus a Antaji, va morir als vuitanta-cinc anys.

Santuari de Kôdô Sawaki a Antaiji

D’una banda, ja de primeres, l’aspecte exterior de Sawaki Roshi era la d’un mestre zen, tal com ens l’imaginem. El carisma d’una persona, el seu capteniment a la vida quotidiana, la desconsideració completa cap a ell mateix i l’atenció cap als altres – tot plegat impressionava fortament les persones, que van tenir la sort de conèixer-lo personalment. Qui es trobava amb ell tenien la impressió que tota la seva atenció es dirigia cap a ell i què el seu cor li pertanyia. Per tot això Uchiyama Roshi anomenava Sawaki Roshi “el gegant que està obert cap a tots els costats”.

D’altra banda semblava també, que a l’interior de Sawaki Roshi un brètol feia de les seves, i les il·lusions d’aquest eren més grans que les de qualsevol altre ciutadà comú. I aquesta era possiblement la raó de la seva gran severitat cap a ell mateix i cap als demés, i per això la seva vida quedava marcada per una dinàmica tan impetuosa: la mirada del brètol desvergonyit que hi havia en els fons del cor de Sawaki Roshi havia calat des d’un principi les nostres petites mediocres il·lusions de ciutadà comú. Sawaki Roshi semblava que s’estimava no poc aquest brètol dins seu. I quan al petit Saikichi dins seu, li mostrava amablement el camí, aleshores també a nosaltres ens oferia una mà salvadora.

Al mateix temps Sawaki Roshi feia palesa la veritat al seu interior. Les seves paraules, que sempre eren expressió de la seva cerca de la Via, no eren mai fixes. Estant en moviment, com si volguessin escodrinyar en ell les pregoneses d’aquest reialme. Hem d’acollir aquestes paraules tant amb tot el nostre cor com també amb tot el nostre cos – han de ressonar en la nostra vida. Quan llaurarem d’aquesta manera el camp de la nostra vida, arribarà finalment el moment que trobarem les paraules de la nostra pròpia veritat i les podrem expressar.

A molts els pot semblar que Sawaki Roshi sempre repeteix el mateix; s’han atipat de llegir-lo. Això es deu a que les seves paraules són com un sutra del nostre temps. Com també estan plenes de repeticions els antics sutra, de la mateixa manera les muntanyes i els rius, les herbes i els arbres prediquen també, cada dia de nou, eternament, un mateix sutra. I per aquesta raó hem de llegir tot el que va dir Sawaki Roshi com si ens trobéssim amb el nostre sí mateix per primer cop. Si ens trobem amb la paraula que expressa la veritat un cop i un altre, més aviat o més tard, sense adonar-nos-en, quelcom en nosaltres es despertarà.

Les paraules de Sawaki Roshi sorgeixen de la pràctica del zazen. Són la carn i la sang vivent de zazen. Sawaki Roshi no sols ha predicat aquestes paraules de veritat – sinó que també les ha viscudes. La seva vida començava amb “za” i acabava amb “zen”. Les seves paraules ens donen la força de triturar asseguts, les nostres il·lusions. Ens atreuen cap a zazen. De la mateixa manera com estava present el zazen per a Sawaki Roshi – com la força de la seva vida, com el seu desig i el seu vot, senzillament com el fonament de la seva existència.

La primera part1 consisteix en les notes que va fer Uchyama Roshi de les instruccions i dels ensenyaments orals del seu mestre Sawaki Roshi durant la seva vida. Aquesta segona part consisteix en les paraules recollides en les obres completes que he escollit perquè ressonaven en el meu cor. En aquest llibre les he ordenades de tal manera perquè comuniquin entre elles aclaridorament, que s’il·luminin mútuament. En alguns pocs casos les he fet variar una mica per donar-li més vida a les expressions, o he ajuntat passatges que anaven separats. Expressions que avui dia semblarien discriminatòries, les he canviades. Quedi clar que els repertoris expressius de Sawaki Roshi encara eren més amplis, però sóc de la convicció que en cada un dels passatges d’aquest llibre queda reflectida la totalitat de Sawaki Roshi.

Sawaki Roshi, ell mateix, no ha escrit mai un llibre. Aquesta recopilació ha estat possible gràcies l’esforç de moltes persones que han estenografiat i han posat al net les conferències, i també gràcies als que ho han editat i distribuït. A més, dono gràcies al meu mestre Uchiyama Kosho Roshi, Sakai Tokugen Roshi i al senyor Tanaka Yoneki per llur treball.

Espero que aquest llibre us sigui un incentiu per reflexionar sobre la vostra pròpia vida, i que fins i tot us motivi a asseure-us. Si aquest fos el cas, ningú s’alegraria tant com el mateix Sawaki Roshi: si viviu la vostra vida des del zazen, aleshores Sawaki Roshi viu en vosaltres.

1 En japonès Zen ni kike (Daihorinkaku, 1986), en alemany An Dich (AngkorVerlag, 2002)

Detall d’una xilografia de Shiko Munakata
Anuncis